imageimageimageimageimageimageimageimage

Entrevista e Vanesa Freixa


És una de les fundadores de Montanyanes, una empresa que està dinamitzant el sector rural

 

"S'ha de canviar el xip i

valorar la producció local"

 

Montanyanes és una petita empresa situada en el Pallars Sobirà que està aconseguint el que podria semblar una utopia: dinamitzar el sector rural amb propostes que uneixen la innovació i la tradició, tot cercant sortides professionals viables a la zona del Pirineu que van més allà del turisme i la construcció.

 

Recentment han rebut un premi d'Excel·lència a la Innovació per Dones Rurals del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural per dos dels seus projectes: Grípia (dins el qual es troba l'escola de pastors) i l'Obrador Xisqueta. Hem parlat amb la Vanesa Freixa, una de les fundadores de Montanyanes, perquè ens explique com ho estan fent i cap on van.

 

 

Qui sou i com vau començar Montanyanes?

Montanyanes és una empresa que té tres socis: dues dones (l'Eva Tarragona i jo, la Vanesa Freixa, de 34 anys), i el Ramon Maspons, que en té 44. Tots tres som fills del Pallars Sobirà, i en el seu moment vam baixar a estudiar a Barcelona. Una vegada acabada la formació -biologia en el cas de l'Eva, belles arts i gestió cultural en el meu- i amb una mica d'experiència professional, vam decidir tornar a viure aquí dalt l'any 2006 per muntar aquesta empresa de dinamització rural. El que caracteritza el nostre projecte és l'estima pel lloc on vivim i les ganes per millorar-lo, amb la perspectiva que ens dóna haver estat fora per detectar les potencialitats que té. En aquells anys la tendència en aquests territoris era un monocultiu de turisme i construcció, i nosaltres teníem la clara convicció de què es podien fer les coses d'una altra manera.

Com van ser els inicis? Quins van ser els primers projectes de Montanyanes?


Nosaltres treballem la dinamització rural vinculada al sector primari, a la promoció econòmica, temes culturals, turisme, o participació ciutadana. Un dels primers projectes, per exemple, va ser 'Del tros al plat', que volia fomentar el consum de proximitat i intentar donar valor als productes locals, per tal que la gent del territori sigui la principal consumidora del que es fa al cantó de casa. Tenia tres línies: el consumidor final, els menjadors escolars i el sector de la restauració. Ara això ja es treballa a moltes comarques i a altres comunitats, però en el seu moment va ser una iniciativa pionera. També vam fer un projecte de turisme que vinculava totes les comarques del Pirineu amb motiu del 50 aniversari del viatge que Cela i Espinàs van fer al Pirineu de Lleida, en el que es van crear rutes commemoratives que unien senderisme, restauració i àmbit cultural d'aquestes comarques.

 

Des de l'inici, la nostra manera de funcionar era detectar les necessitats que tenia el territori, en aquest cas el Pallars, l'alt Pirineu i les zones rurals, elaboràvem una proposta, estudiàvem les línies de finançament de la Generalitat i ho oferíem a un ajuntament o un consell comarcal, que eren els qui ho podien demanar. I si obtenien la subvenció, ens encarregaven el desenvolupament del projecte. Ara, després de gairebé sis anys, el procés és ja el contrari: és l'administració la que ens busca per encarregar-nos projectes. Molts dels nostres projectes han estat referents a Catalunya en el món rural, i ara ja hi ha moltes entitats que confien en l'experiència de Montanyanes. I també tenim projectes propis, com els dos pels quals ens han donat el premi d'Excel·lència a la Innovació per Dones Rurals: Grípia i l'Obrador Xisqueta.

 

 

Què és el projecte Grípia?


El projecte Grípia té diferents línies d'actuació amb un objectiu comú: que el sector primari sigui més viable. Una d'elles és l'escola de la pagesia i l'activitat pastoral, l'escola de pastors, que busca aconseguir el relleu generacional dels pagesos i pastors actuals amb un nou enfocament més basat en l'agroecologia. Té un concepte integral de l'explotació familiar, on es faci també la transformació i la venda directa, amb unes garanties de viabilitat econòmica i de produccions sostenibles més respectuoses amb el cicle natural de la terra. L'escola de pastors va nàixer a Catalunya l'any 2009 i ja estem preparant la quarta edició. El resultat és molt bo, en tres anys han passat gairebé 70 persones per la formació, amb perfils molt homogenis: gent de 30 anys, amb estudis universitaris, o amb altres oficis però amb molta vocació per fer aquesta activitat, i que fins aleshores no comptaven amb una oferta formativa que els ajudés a resoldre aquesta inquietud que tenien. I el que ens ha sorprès més és el grau d'implicació: dos terços dels participants estan buscant la manera de dedicar-s'hi professionalment, bé de manera pròpia, llogant terres, o treballant per altres. El percentatge és altíssim, i els resultats, en general, superiors al de les escoles de capacitació agrària, per exemple, que en alguns casos fins i tot han hagut de tancar mòduls de ramaderia per falta de alumnes mentre que aquí sempre tenim més sol·licituds que places ofertades.

 

A més de facilitar la formació, al projecte Grípia també fem d'intermediaris entre els propietaris que volen oferir finques per llogar i els exalumnes que volen iniciar les seves explotacions. És un tema molt complex i costa molt arribar a un acord, però estem buscant les vies per aconseguir-ho, tot i que sempre s'ha de pactar cas per cas. I també oferim assessorament a les finques que participen en les pràctiques de l'escola. A més a més estem treballant amb fills de pagesos, els qui serien el relleu natural, amb reunions de sensibilització als ramaders joves que treballen segons el sistema tradicional que han vist a casa seva, als qui volem plantejar-los la possibilitat d'altres maneres de gestió més efectives i més viables econòmicament.

 

 

I l'Obrador Xisqueta?


És un projecte de dinamització del sector primari vinculat al món de la llana. Va sorgir arran de parlar amb pastors que ens explicaren el valor que abans tenia la nostra llana, tant que fins i tot es feia contraban, i com es va deixar d'apreciar un cop entren en el mercat les fibres de síntesi química. De ser una cosa de la qual el pastor podia obtenir uns ingressos molt importants, ha acabat sent un maldecap i una despesa molt gran per al pagès, al qual de vegades ni li paguen la llana en diners, es fa algun intercanvi només. Fins i tot hi ha casos d'algun pagès que, com que ningú no li ve a recollir la llana, l'ha de soterrar o llençar a un barranc, perquè ni tan sols la pot cremar. Amb això en ment, hem plantejat un sistema de cicle tancat: de la producció a la venda del producte elaborat. Encara estem treballant en el tema de la comercialització, però sí que hem aconseguit ja moltíssimes coses. Per una banda, estem pagant un preu just: a partir de mirar els preus que s'estan pagant per les llanes en l'àmbit europeu, hem estipulat que un preu just són 60 cèntims per quilo. Fins aleshores se'ls estava pagant a 6 cèntims, i nosaltres els la comprem deu vegades més cara. A més a més treballem amb una raça concreta, la xisqueta, que és autòctona de la nostra zona, els Pallars i l'Alta Ribagorça. Des de 2009 els hi comprem doncs la llana, i ja tenim gairebé 40 tones.

 

Per poder transformar aquesta llana, necessitàvem un grup d'artesans que ho pogués fer. Llavors vam començar a fer cursos de formació específica, adreçats a persones del territori qui s'hi volen dedicar professionalment, i els hi hem portat professors d'arreu de l'estat i d'Europa perquè vagin millorant els coneixements tècnics. En dos anys hem aconseguit tenir una dotzena d'artesanes i un artesà que ara són ja mestres d'aquesta feina. Ara el que volem aconseguir és que amb aquesta feina es puguin guanyar la vida. I per això ara promourem la venda per completar el cicle: hem comprat la matèria primera, l'hem transformada des del territori i ara cal la venda directa. Per ara tenim una botiga virtual, amb la primera col·lecció de productes de la marca Xisqueta, feta amb la col·laboració del dissenyador Gerard Moliner. Ell i els artesans han buscat fugir de la peça artesana convencional feta de llana i potenciar el disseny i l'ús contemporani. Aviat presentarem la segona col·lecció, i també posarem en marxa un punt de venda presencial.

 

A més dels productes artesans elaborats, també venem la llana a granel, o llana filada. Fins ara no hi havia cap entitat en tot l'estat que estigués aprofitant la llana del país per fer una venda al detall. L'estan portant de fora, mentre que la llana d'aquí se'n va en exportació a la Xina. Sembla increïble que no hi hagués ningú fent-ho, i ara nosaltres som els primers proveïdors de llana local i a un molt bon preu per a altres artesans. En resum: hem recuperat una llana que feia dècades que no s'estava utilitzant, de races autòctones, i la preparem perquè es pugui utilitzar aquí mateix, o la venem ja en productes de disseny.

 

 

Quines són les dificultats que trobeu a l'hora de comercialitzar aquests productes?


Jo crec que la clau és que quan algú compra una madeixa de la nostra llana, o un producte artesà de l'obrador Xisqueta, han de ser molt conscients del que estan comprant, de tot el que hi ha al darrere: que hi ha aquest ofici de pastors que encara està mantenint-se, que hi ha uns teixidors artesans locals que intenten guanyar-se la vida amb un preu just. Estem molt mal acostumats, perquè estem comprant peces de llana que venen del Nepal o altres indrets amb uns preus que fan riure, i ens estem aprofitant d'aquell sistema, on els treballadors no tenen una compensació adequada ni drets que els protegeixin. Les nostres peces són cares, però estan fetes una per una, per una persona amb una situació laboral d'aquí, amb el que això comporta. No estem acostumats, perquè estem pagant preus irreals de la llana. I tot això és el que cal explicar als consumidors.

 

Com ho expliqueu?


Tenim un etiquetatge que inclou una explicació resumida d'aquestes idees, de les característiques del territori i de les races autòctones, i a més apareix la foto de tots els pastors als qui comprem la llana i de tots els artesans que fan les peces, perquè la gent prengui consciència de tot plegat. Som cent per cent artesans i cent per cent locals en tot el que fem, i això ho hem de donar a conèixer. Hem de treure el màxim rendiment del que tenim, aprofitar el que tenim a la vora, en materials i en professionals, i d'això generar una riquesa, tant cultural com econòmica. Costa molt sortir del sistema actual, basat en preus baixos de fabricació asiàtica, i tampoc no és qüestió de què ens fustiguem, però sí potser d'intentar millorar una miqueta en el que puguem.

 

I tot això tenint present que no volem que la gent compri aquests productes perquè els hi fem llàstima, sinó perquè oferim disseny i qualitat. S'ha de canviar el xip per valorar la producció local; en l'alimentació poc a poc s'està aconseguint, i es pot aplicar també a moltes altres coses que consumim.

 

Què ha suposat per a Montanyanes el premi d'Excel·lència a la Innovació per Dones Rurals que acabeu de rebre?


D'entrada, per dir-ho clar, ha suposat que les sòcies hem pogut cobrar les nòmines que teníem endarrerides des de feia mesos. Perquè tots aquests projectes estan tenint molta importància en la transformació del territori, però els ingressos són preocupants i gens estables. Intentem que tothom cobri el que li pertoca, però sovint a costa de carregar-nos nosaltres la feina a les esquenes sense cobrar a temps.

 

Però més enllà d'aquest aspecte pràctic, el premi és un reconeixement personal que ens omple molt, i per altra part és també molt positiu perquè ajuda a la difusió de tot el que fem.

 

font: sostenible.cat